Portada Opinió Política Societat Economia Esports Tecnociència Cultura Despatxos Reportatges Lectors @Bústia  
Reportatge

Diu la història que Saint Patrick va arribar a Irlanda al segle V per cristianitzar-la; a més, després del seu pas per l'illa no hi hagueren serps. El que no diu la història és que abans tampoc n'hi havia.

Els primers invasors víkings van adaptar-se al cristianisme i la seva integració fou relativament senzilla. El problema va sorgir amb l'arribada massiva de colons anglesos protestants, als quals se'ls va oferir terres (plantations) que fins aleshores havien estat dels irlandesos catòlics. Més que un problema de religions fou un problema de classes.

Al llarg dels segles, cada comunitat va tenir els seus llocs de culte, però després de la independència esglaonada d'Irlanda, moltes esglésies protestants de la part nord de Dublin van veure com cada vegada hi havia menys gent que anava a missa; principalment perquè la majoria de protestants van anar a viure als barris del sud. Moltes d'aquestes esglésies s'han desamortitzat (deconsecrated).

Esglésies Kinder

Dublin, 7 de març del 2011

Quan hom passeja per qualsevol ciutat o vila catalana que hagi tingut uns quants segles de civilització cristiana i veu una església, es pot imaginar fàcilment què hi haurà dins de l'edifici. A Dublin, sobretot a la part nord, a vegades les coses no són com un s'espera i et trobes amb una sorpresa.

La pèrdua de l'hàbit d'anar a missa de les noves generacions i la fugida massiva dels dublinesos protestants cap a barris més benestants del sud, va fer que moltes esglésies d'aquesta religió quedessin desertes i més tard es desamortitzessin. Tenint en compte que hi ha una majoria de població catòlica, aquest fet no ha despertat gaire polèmica pel costat religiós, però sí per al conservacionista.

L'ús que s'ha fet d'aquests edificis ha estat variat i també curiós:

Saint Mary's Church: situada a Mary Street entre Jervis i Wolfe Tone Street (Dublin 1). Aquest es pot considerar el cas més espectacular i alhora escandalós de tots, malgrat que s'ha de reconèixer que ha millorat molt en comparació al seu ús post-religiós anterior al 1996.

  

L'Església d'Irlanda, que va deixar de fer-hi actes el 1981, la va cedir a l'església ortodoxa grega fins que els ortodoxos van marxar a causa de la inseguretat de l'edifici i la va vendre a final dels vuitanta. Després va ser una botiga de llibres de segona mà, una galeria d'art i una botiga de decoració. Finalment, el 1996, John Keating la va comprar amb la intenció de convertir-la en un pub. Les obres de restauració van durar uns quants anys i el pub es va inagurar el desembre del 2005; la inversió fou al voltant d'uns 15 milions d'euros. La nota curiosa és que el lloc ja havia estat relacionat amb el món de la cervesa més de 200 anys enrere i és que en aquesta església s'hi va casar Arthur Guinness, el fill del fundador de la mítica marca de cervesa negra i icona nacional. Se l'esperava durant la inaguració del pub però si hi va anar no es va donar a conèixer.


El cementiri que hi havia a la banda sud es va convertir en l'actual Wolfe Tone Park (foto dreta); Wolfe Tone va ser un nacionalista irlandès que va néixer al carrer que avui porta el seu nom i que va ser batejat en aquesta església. A la plaça encara s'hi poden trobar les làpides, algunes posades horitzontalment com si fossin rajoles i d'altres posades verticalment al costat de la paret, una idea que només podia sortir dels llumeneres que habiten a l'Ajuntament de Dublin.

Fotos interiors: Laia



Saint Mary's Chapel of Ease: situada a Saint Mary's Place (Dublin 7) i coneguda com a Black Church. Aquest sobrenom té l'origen en l'enfosquiment de la seva pedra calcària quan entra en contacte amb la pluja.

Va tancar portes, o porta perquè només n'hi ha una, el 1962 i a simple vista sembla una víctima del creixement del trànsit rodat. L'església és una illa enmig de l'asfalt amb una tanca de ferro al seu voltant a una distància de no més de mig metre. És molt espectacular amb unes formes punxagudes que li donen molta verticalitat. A no ser que obris la porta i vegis que a dins hi ha activitat, des de la vorera a l'altra banda del carrer sembla que estigui abandonada.

Actualment hi ha les oficines d'una empresa de publicitat. Només hi ha una nau, sense parets interiors i encara que sembli mentida, les finestres tan allargades juntament amb les parets blanques li donen molta lluminositat interior.

La llegenda urbana diu que si en una nit de lluna plena, passades les dotze, fas tres voltes a l'església caminant en sentit contrari a les agulles del rellotge (o una altra versió diu caminant enrere), la teva ànima serà posseïda pel diable. La gent riu quan sent la història però fins al dia d'avui no hi ha ningú que ho hagi provat.

 

Foto esquerra: neu.dublin.cat
Foto dreta: Flickr Krishna De




Saint George's Church: es comenta que aquesta església situada a Hardwicke Place (Dublin 1) fou, el 1848, l'escenari de la primera foto feta a Dublin (foto esquerra). L'obra, d'estil grec amb un pòrtic de quatre columnes i un campanar visible des de molta distància (l'únic que es pot veure des de la riba sud d'O'Connell bridge), és del mateix arquitecte que el GPO, Francis Johnston i la van construir entre els anys 1802 i 1814. Molt a prop, a Eccles Street, el senyor Johnston tenia una torre amb campanes al jardí de casa seva i li agradava molt tocar-les; però pressionat pels veïns, es va veure obligat a donar-les a l'església.

La darrera missa va ser el 29 d'abril del 1990 i el 1993 va reobrir transformat en teatre-discoteca. El fet que l'edifici es vengués incloent 14 parroquians enterrats a la cripta ha estat una font inesgotable d'històries sobre fantasmes. Era una discoteca club amb música electrònica i que rebia la visita dels dj's més coneguts. Al youtube hi ha uns quants videos - Temple Theatre Dublin.

El campanar va estar durant ben bé 20 anys amb bastides per evitar que caigués; el problema era l'expansió de les bigues de ferro que trencava la pedra. Ja pocs anys després de finalitzar les obres havien començat els problemes a causa d'unes bigues de fusta utilitzades per reduir costos.

Finalment, a partir del 2004, van començar els treballs de restauració i remodelació per convertir-lo en oficines. Després de 4 anys d'obres i amb un cost de més de 10 milions d'euros, s'han pogut treure definitivament les bastides. L'activitat del teatre-discoteca va acabar d'una manera molt sobtada i quan el cap del projecte de remodelació va entrar-hi per primera vegada, es va trobar el que es troba algú al matí següent de fer una festa a casa: gots mig plens, tot de cap per avall, coses trencades, etc.

El preu anual del lloguer són 400.000 euros.

Fotografia antiga interior cedida per Joyce Images.

Per veure fotografies de l'interior restaurat cal anar a Joseph Doyle Architects.



Smock Alley Theatre: El cas de l’Smock Alley és lleugerament diferent a la resta perquè aquest edifici va ser inicialment construït com a Theatre Royal, el 1662, per donar el tret de sortida a la restauració monàrquica dels Stuart després de l’era Cromwell (un dels personatges més odiats a Irlanda). Tenint en compte que la riba sud del Liffey era pantanosa, el teatre es va ensorrar dues vegades. Durant molts anys fou considerat el Teatre de Dublin amb l’interpretació de les obres més importants i els actors més coneguts. A causa de la competència d’altres teatres que van obrir a la ciutat, l’Smock Alley va haver de tancar el 1787.

L’edifici es va convertir durant uns anys en una botiga de whiskeys fins que el 1811, el frare Michael Blake va comprar-lo i el transformà en una església, anomenada Saint Michael and John’s Church, agafant el relleu a dues esglésies medievals homònimes que hi havia a la vora. Els treballs de reconversió van durar 4 anys i d’aquella època encara avui en queden els vitralls i els guixos del sostre. La seva campana va ser la primera campana d’una església catòlica que sonava a Dublin en gairebé 300 anys, fet que va estar prohibit fins a l’emancipació catòlica del 1829. Els càrrecs contra el frare Blake per aquest delicte es van retirar quan els demandants van saber que l’advocat defensor seria Daniel O’Connell.

L’església va tancar el 1989 per manca de parroquians. Més tard, dins del programa de rejoveniment de Temple Bar, es va convertir en la Viking Adventure, donat que en aquesta zona és on hi hagué el primer assentament víking, però l’invent va durar fins el 2002. Després de més de 200 anys sense teatre, la societat Smock Alley Theatre se’n va fer càrrec i el gestiona, com a teatre i també com a espai per a esdeveniments de tot tipus (actes socials, festes d’empresa, etc.).

   

Fotografies cedides per l'Smock Alley Theatre.




Saint Andrew's Church: aquesta església situada a la confluència dels carrers Andrew i Suffolk fou reconstruïda per darrera vegada el 1860, si bé en aquest lloc hi havia hagut diverses esglésies que s'ensorraven, les enderrocaven o es cremaven. Abans de l'edifici que ha arribat fins al dia d'avui, hi havia una església circular coneguda com a Round Church construïda el 1800 que va ser enderrocada per construir-ne una altra d'igual (obra de Francis Johnston, St. George's Church), que es va cremar el 1860. El nou projecte del 1860 incloïa una remodelació del voltant amb el mateix estil gòtic però al final només es va construir l'església.

Com en la majoria de casos, l'afluència a les misses va anar decreixent per la marxa dels habitants del centre de Dublin cap als nous suburbis. De fet, quan el propietari actual va comprar l'edifici el 1995 només hi havia dos parroquians censats. Després de l'adquisició de l'edifici i el repartiment dels elements ornamentals, es va remodelar per obrir un any més tard com a oficina de turisme de l'empresa Dublin Tourism. Avui s'hi pot fer reserves d'hotels, excursions i comprar records. Al primer pis hi ha un cafè bar.

 


Altres casos més amagats són: (1) l'alberg internacional An Óige (joventut en gaèlic) situat a Mountjoy Street i (2) l'antiga església de Saint Paul a la zona d'Smithfield, actualment ocupada per un viver d'empreses de nova creació anomentat SPADE (Saint Paul Area Development Enterprise). Clica sobre la foto per anar a la web on surten imatges interiors; en el cas d'An Óige cal anar fins a baix de tot.

  Portada Opinió Política Societat Economia Esports Tecnociència Cultura Despatxos Reportatges Lectors @Bústia  

Avís legal   © www.liffey.cat - Tots els drets reservats     dublin.cat